Fantassin

13-D, a qui ha de fer cas el poble, al partit del poble o al partit dels filòlegs? No ho dic jo, ho diuen uns coneguts del Baix Llobregat que no solament no són lletraferits sinó que diuen haver fet molt per allunyar l’independentisme de la percepció de que només era cosa de filòlegs i ara es troben amb anuncis d’actes electorals on han d’intervenir professors de semiòtica i filòlegs. No hem de convèncer els lletraferits que ja estan convençuts, hem de convèncer el poble! El que hi hauria d’haver al cartell són obrers, aturats, immigrants nous i vells cridant a votar a la gent com ells, a la gent del poble !

http://fantassin.blogspot.com/2009/12/actes-electorals-demanant-el-si-el-13-d.html

http://sir-fantassin.blogspot.com/2009/12/big-maceo-merriweather.html.Pagès d’Atlanta, un dels “motors”, des de Detroit, del Piano Blues, no va triomfar fins que, com molts, no va arribar a Chicago, va gravar el seu exitós “Worried Life Blues” i va tornar a Detroit fins que la salut i les dificultats econòmiques el van dur de davallada. Com els grans genis,perviu en tots nosaltres !Cryin’, ain’t goin’ down this big road by myselfNow don’t you hear me talkin’, pretty mama?Lord, ain’t goin’ down this big road by myselfIf I don’t carry you, gon’ carry somebody elseCryin’, sun gonna shine in my back door somedayNow, don’t you hear me talkin’, pretty mama?Lord, sun gon’ shine in my back door somedayAnd the wind gon’ change, gon’ blow my blues awayBaby, what makes you do me like you do do do, like you do do do?Don’t you hear me now?What makes you do me like you do do do?Now you think you gon’ do me like you done poor Cherry RedTaken the poor boy’s money now, sure, Lord, won’t take mineNow don’t you hear me talkin’ pretty mama?Taken the poor boy’s money; sure, Lord, won’t take mineTaken the poor boy’s money now; sure, Lord, won’t take mineCryin’, ain’t goin’ down this big road by myselfNow, don’t you hear me talkin’, pretty mama?Lord, ain’t goin’ down this big road by myselfIf I don’t carry you, gon’ carry somebody elseCryin’, sun gon’ shine, Lord, my back door somedayNow don’t you hear me talkin’, pretty mama?Lord, sun gon’ shine in my back door somedayAnd the wind gon’ change, blow my blues away

El llarg camí des de l’extrema esquerra fins al centre dreta independentista:

http://blocgran.cat/?page_id=978

Fantassin Manel:
http://blocgran.cat/?page_id=428
http://blocgran.cat/?page_id=429

Bon jorn i salut a totes i a tots!

Diumenge 8 de novembre, abans de tornar a Barcelona, cerco un quiosc a Perpinyà per a saber com ha tractat la premsa els actes que van commemorar ahir la partició en dos de Catalunya.

Una data tan important no pot passar a cap país normal sense tenir el màxim ressò institucional. En el nostre cas he vist el principal líder d’una de les forces que governen Catalunya, al capdavant d’una de les pancartes de la manifestació, però no tenia tan clara la reacció de la premsa, tot i que per la nit he vist el reportatge que ha fet Televisió de Catalunya i estava prou bé. Estic pendent també del noticiari en llengua catalana de France 3, perquè vaig veure càmeres per la manifestació, i també de matinada he pogut veure a internet com en parlava el diari Avui.

He comprat l’Indépendant, el Midi Libre i La Vanguardia. Els dos primers anuncien la notícia a la primera pàgina i li dediquen tota la tercera amb un títol victoriós: “11.000 catalans sans frontières réunis”. En canvi al diari de BCN, de la capital del país, la partició del qual commemorem, ni un sol mot ! Ahir no hi va haver res enlloc ni hi va participar cap polític de primera fila ! Res de res !

Recordo que un amic em deia fa dies, en relació a una altra notícia: “…La Vanguàrdia ja no és el que era, potser ho diran demà!” En aquell cas, efectivament ho van dir l’endemà, però en el què ens ocupa, és improbable que el diari no pugui desplaçar ningú a dos-cents quilòmetres o cercar notícies d’agència. Més aviat sembla tractar-se d’una opció: La Vanguardia Española potser va amagar l’adjectiu, l’any 78 (amb l’excusa que li havia estat imposat), per evitar perdre clientela convergent, però en moments com aquest sembla abanderada del separatisme, de que no és compatible l’espanyolitat amb la catalanitat, però des de l’opció espanyola, eh! Si La Vanguardia és espanyola, i si els actes commemoratius d’una data cabdal de Catalunya no tenen lloc en territori espanyol, ni els esmenten, atès que l’element important no és Catalunya, sinó que sols és Espanya.

Bon jorn i salut a totes i a tots!

———-

GUAITA, JA HE ACONSEGUIT EL REPORTATGE DE FRANCE 3:

Bon jorn i salut a totes i a tots!

Music against poverty

Bé, no és una solució a la pobresa però tampoc no sembla voler fugir de les rensabilitats polítiques i d’inversió i si en canvi ajuda al debat social i a posar-lo en el punt de mira del joves. Em sembla una bona iniciativa.

Carretero (o el sobiranisme entre la tàctica i l’estratègia) en la fase de clarificació del centre independentista.

Aprofitant que en Josep Sort ha començat elogiant que Polònia parli de la sortida de Carretero d’ERC, m’afanyo a fer el mateix, però assenyalant com el sentit comú dels guionistes “polacs” els veuen abocat a CiU quan la lògica sistèmica i les realitats post-electorals hagin situat la necessitat dels sobiranisme en una conjuntura de front patriòtic (acord tàctic entre les forces sobiranistes) en comptes de en una “candidatura suposadament transversal i plebiscitària de punt únic ni de dretes ni d’esquerres”.

I això és perquè l’experiència de l’independentisme històric, aquell que ha fet avançar la consciència independentista a partir dels grups socials més interessats en la independència, ens assenyala que en aquest moment la clarificació està situada en l’espai electoral de CiU. Per això m’agrada el gest de Carretero, perquè les clarificacions són bones, encara que suposin pèrdues electorals temporals, i no sols a ERC sinó també a CUP. Es lògic, la confusió de l’electoral du a una certa decepció que comporta menys ganes de votar, però és el preu per fer un pas endavant.

Per a que funcioni un front patriòtic (a l’estil del que formen PSOE i PP contra Catalunya però a l’inrevés) cal que CiU esdevingui independentista de dretes. El procés és lent però ja se li veuen els ulls. De la mateixa manera que els demòcrates de centre van començar a abandonar el PSUC quan van tenir altres opcions, de la mateixa manera que alguns empresaris que vaig conèixer dins el PSAN van tenir posteriorment opcions de centre-esquerra més adequades al seu pensament que no pas el marxisme-leninisme, de la mateixa manera els independentistes menys esquerrans comencen a desembarcar dins de CiU, perquè no hi ha cap altre espai disponible dins del sistema català de partits.

Ara bé, és un procés contradictori en el qual s’evita justificar-se en l’eix dreta-esquerra perquè, com en tot procés d’alliberament, allò que arrossega les consciències és la reivindicació patriòtica i la capacitat de liderar totes les capes populars. Ho fa CiU reivindicant-se com els més catalanistes (i transversals) -i molta gent , amb mala memòria, s’ho creu-, ho fa ERC, ho fa l’extrema esquerra independentista i ho fa en Carretero.

Tot i així, el determinisme sistèmic és taxtatiu i, com deia, no hi ha més espais dins el sistema sobiranista de partits, que una extrema dreta, un centre-dreta, un centre-esquerra i una extrema esquerra. Les candidatures suposadament transversals i de punt únic són superades sense contemplacions per la història, com ha passat a nivell català amb el PI i a nivell ecspanyolista amb Siudadanos. Allò que estem contemplant ara és l’esperada clarificació (afavorida també gràcies a la inoperància de la direcció republicana) de l’espai de centre-dreta, i que ha de culminar amb l’acceptació de l’objectiu sobiranista per part de CiU.

Bon jorn i salut a totes i a tots!

Con gesti da gatto infilava sui tetti le antenne,
in alto d’ estate sui grattacieli della periferia
come un angelo libero, in bilico sulla città.
“Non c’è solo il vento”, diceva, “anche la luce può portarti via,
se hai tempo da perdere e dentro la giusta elettricità,
e se da sempre ti aspetti un miracolo.”

Captare è un mestiere difficile in questa città,
nel cielo ricevere, trasmettere e poi immaginarsi qualunque cosa,
per ferire il silenzio che tutti hanno dentro di sé.
Ma lui credeva nelle ferite e si sfiorava, si toccava nel cuore con la mano nervosa,
guardando le nuvole correre via impazienti da lì,
da quel tetto sospeso sugli uomini…

Finchè un giorno un’ antenna ribelle ai programmi di quiz
fece sparire le strisce e nel cielo, trasmise l’immagine della Madonna,
una donna normale, non male, che disse così:
“Io spengo la luce, se vuole io posso fare una musica più forte del vento,
posso anche uscire dal monitor, dalla gravità,
potremmo ballare anche subito se lei non ha fretta e non vuole tornare laggiù.”

E noi siamo sempre veloci a cambiare canale,
ma coi piedi piantati per terra, guardando la vita con aria distratta,
senza entrare nel campo magnetico della felicità,
felicità che sappiamo soltanto guardare, aspettare, cercare già fatta,
quasi fosse anagramma perfetto di facilità,
barando su un’ unica lettera…

Conoscevo quell’ uomo e per questo racconto di lui,
è sparito da allora e nessuno ha scoperto dov’è,
ma un dubbio, un sospetto od un sogno io almeno ce l’ ho:
provate a passare in una sera d’ estate vicino ai grattacieli di periferia,
provate a sentire, captare, trasmettere e poi raccontare qualcosa:
se allora sentite una musica son loro che ballano in bilico sulla città…

Hispanoparlants monolingues versus catalanoparlants poliglotes - monolingual Spaniards versus polyglot Catalans

Només després de parlar amb un bon nombre de madrilenys he aconseguit entendre les prevencions que molts d’ells tenen sobre l’aprenentatge en català (política a part). Ha estat en diferents ocasions i circumstàncies, però sempre després de jo negar que els catalans siguem bilingües i d’afirmar que som poliglotes, que la conversa acaba derivant en el tema de les habilitats lingüístiques fent èmfasi en el problema de no saber espanyol (?!) …i al final ho he entès: la majoria dels meus interlocutors ASSIMILAVEN ELS SEUS usos lingüístics als nostres, per tant si a casa nostra el català és la llengua vehicular de l’ensenyament ES PENSEN QUE ESDEVENIM MONOLINGÜES COM ELLS !!!

Bon jorn i salut a totes i a tots!

Je suis née, Passage de la Bonne Graine.
J’en ai pris d’ la graine, et pour longtemps
J’ travaille comme un chien toute la semaine
J’ vous jure que l’ patron, il est content
Mes amies se sont mises en colère :
“C’est pas bien malin, c’ que tu fais là…
Faut c’ qu’y faut, mais toi, tu exagères,
Tu verras qu’un jour, tu le regretteras…”

J’ m’en fous pas mal.
Y peut m’arriver n’importe quoi,
J’ m’en fous pas mal.
J’ai mon dimanche qui est à moi.
C’est p’t'êt’ banal,
Mais ce que les gens pensent de vous,
Ça m’est égal !
J’ m’en fous !
Il y a les bords de la Seine.
Il y a l’avenue de l’Opéra.
Il y a le Bois de Vincennes.
Quel beau dimanche on a là
Et puis, y a l’ bal
Qui vous flanque des frissons partout.
‘ y a des étoiles
Qui sont plus belles que les bijoux.
‘ y a les beaux mâles
Qui vous embrassent dans le cou.
L’ reste, après tout,
J’ m’en fous !

Ce fut par un de ces beaux dimanches
Que, tous deux, l’on se mit à danser.
De grands yeux noirs, de longues mains blanches,
Alors, j’ me suis laissée embrasser.
Mes amies se sont mises en colère :
“C’ type-lâ, c’est connu, il a pas d’ cœur.
C’est un va-nu-pieds, un traîne-misère.
Y t’en fra voir de toutes les couleurs…”

J’ m’en fous pas mal.
Il peut m’arriver n’importe quoi,
J’ m’en fous pas mal.
J’ai mon amant qui est à moi.
C’est p’t'êt’ banal
Mais ce que les gens pensent de vous,
Ça m’est égal !
J’ m’en fous !

Il y a ses bras qui m’enlacent.
Il y a son corps doux et chaud.
Il y a sa bouche qui m’embrasse.
Ha, mon amant, c’ qu’il est beau !
Et puis ‘ y a l’ bal.
Quand je suis dans ses bras, c’est fou.
J’ me trouverais mal.
Quand il m’ dit : “Viens ! Rentrons chez nous !”
Ah l’animal !
Avec lui, j’irais n’importe où.
L’ reste après tout,
J’ m’en fous !

J’ai vécu des heures si jolies
Quand il me tenait entre ses bras.
J’ n’aurais jamais cru que, dans la vie,
On puisse être heureuse à ce point-là
Mais un jour où tout n’était que rires,
Un jour de printemps rempli de joie,
Il s’en est allé sans rien me dire,
Sans même m’embrasser une dernière fois…

J’ m’en fous pas mal.
‘ y peut m’arriver n’importe quoi,
J’ m’en fous pas mal.
J’ai mon passé qui est à moi.
C’est p’t'êt’ banal
Mais ce que les gens pensent de vous,
Ça m’est égal.
J’ m’en fous !
Les souvenirs qui m’enlacent
Chantent au fond de mon cœur
Et tous les coins où je passe
Me rappellent mon bonheur,
Et puis ‘ y a l’ bal.
Je danse, et je ferme les yeux.
Je crois que c’est encore nous deux.
Parfois, j’ai mal.
J’ai mon cœur qui frappe à grands coups.
Ça m’est égal.
J’ m’en fous !…

Després de les carregades policials d’ahir no penso que calgui parlar de Bolonya perquè aquesta és una lluita més aviat nacional, en el sentit de que si, en comptes d’estar sotmesos a qui ho estem, els estudiants poguessis rebre els ajuts d’estats més civilitzats, com Alemanya, dubto hi hagués gaire gent oposant-se al procés de Bolonya. D’allò que cal parlar és de la incompetència del senyor Saura perquè… què pot erosionar més un partit d’esquerres que donar la sensació, entre els sectors d’esquerres, que s’està carregant contra ells de forma injusta? Quan IC-V va fer-se càrrec de la Conselleria d’Interior marcaven paquet afirmant que no havien caigut en cap parany, ans el contrari, “què vols dir, que no som capaços de gestionar els serveis de seguretat en benefici del poble, i fins i tot d’aprofitar l’avinentesa per a millorar-los?” venien a dir, o al menys així m’ho van transmetre, alguns confiats iniciatius de base. Doncs la realitat s’ha imposat per a demostrar que les mancances d’habilitats s’apropen a les mostrades per ERC al govern, i freguen també estàndards hispànics. No vull ni pensar què s’hi deu coure dins la conselleria si hi pogués mirar pel forat del pany, però no us estranyeu si mai es filtra una foto mostrant com fan servir els CD de possavasos, o quelcom semblant!

Bon jorn i salut a totes i a tots!

Lurrie Bell és fill de Carey Bell i, per tant, ha mamat el blues des de sempre, de petit amb el pare i d’adolescent amb Koko Taylor, i amb altres fills de bluesmen consagrats, com Freddie Dixon i amb Billy Branch, va formar “Sons of Blues”. Actualment, després d’alguns sotracs, torna a estar entre els grans.

Quand elle eut vingt ans
Sa vieille maman
Lui dit un jour tendrement:
“Dans notre log’ment
J’ai peiné souvent
Pour t’él’ver fallait d’l'argent;
Mais t’as compris, un peu plus chaque jour,
Ce que c’est le bonheur, mon amour

{Refrain:}
Sous les toits de Paris
Tu vois ma p’tit’ Nini
On peut vivre heureux et bien uni
Nous somm’s seul’s ici-bas
On n’s’en aperçoit pas
On s’rapproche un peu plus et voilà !
Tant que tu m’aim’s bien
J’n'ai besoin de rien
Près de ta maman
Tu n’as pas d’tourments
C’est ainsi qu’cœur à cœur
On cueill’, comme une fleur,
Sous les toits de Paris, le bonheur”.

Un jour, sans façon,
Un joli garçon,
Comme on chant’ dans les chansons
Lui fit simplement
Quelques compliments,
La grisa de boniments;
Nini, j’te jur’ ça s’fait plus la vertu
Je t’ador’, sois à moi dis, veux-tu ?

Sous les toits de Paris
Dans ma chambr’ ma Nini
On s’aim’ra, c’est si bon d’être uni !
C’est quand on a vingt ans
Quand fleurit le printemps,
Qu’il faut s’aimer, sans perdre un instant
L’air était très pur
Et le ciel d’azur
Ell’ dit: “Je n’veux pas !”
Puis ell’ se donna.
C’est ainsi qu’en ce jour
La vainqueur, comm’ toujours
Sous les toits de Paris fut l’amour !

Malgré les serments,
Hélas son amant
La quitta cruellement
La pauvre Nini
Pleura bien des nuits
Un soir… . on frapp’… c’était lui
Il supplia: “Ma chérie, j’ai eu tort,
Pardonn’-moi, tu sais je t’aim’ encor’ “

Sous les toits de Paris
Quelle joie pour Nini
De r’trouver un passé tant chéri
Quand il dit: “Maintenant
Tu sais c’est le moment,
Faut s’marier tous les deux gentiment
Car rien n’est cassé,
Tout est effacé,
Oublie le passé
Et viens m’embrasser”
Vit’ Nini pardonna
Et l’bonheur s’installa
Sous les toits de Paris c’est comm’ ça

D’entrada no diu sols que estiguin callades, però és ben lògic que una persona que no pot comunicar-se en la llengua habitual dels interlocutors romangui callada, però la mateixa lògica ens fa pensar que aquesta persona potser no solament parla el seu propi idioma sinó fins i tot alguns altres. Qui ens diu que aquestes cambreres d’origen japonès no solament parlen millor el japonès que el mateix Salvador Sostres sinó que potser parlen també l’anglès millor que ell ? I qui sap si també el coreà o fins força de l’alemany que van aprendre els anys que potser van treballar al restaurant japonès familiar de Berlin?

Bon jorn i salut a totes i a tots!

Con gesti da gatto infilava sui tetti le antenne,
in alto d’ estate sui grattacieli della periferia
come un angelo libero, in bilico sulla città.
“Non c’è solo il vento”, diceva, “anche la luce può portarti via,
se hai tempo da perdere e dentro la giusta elettricità,
e se da sempre ti aspetti un miracolo.”

Captare è un mestiere difficile in questa città,
nel cielo ricevere, trasmettere e poi immaginarsi qualunque cosa,
per ferire il silenzio che tutti hanno dentro di sé.
Ma lui credeva nelle ferite e si sfiorava, si toccava nel cuore con la mano nervosa,
guardando le nuvole correre via impazienti da lì,
da quel tetto sospeso sugli uomini…

Finchè un giorno un’ antenna ribelle ai programmi di quiz
fece sparire le strisce e nel cielo, trasmise l’immagine della Madonna,
una donna normale, non male, che disse così:
“Io spengo la luce, se vuole io posso fare una musica più forte del vento,
posso anche uscire dal monitor, dalla gravità,
potremmo ballare anche subito se lei non ha fretta e non vuole tornare laggiù.”

E noi siamo sempre veloci a cambiare canale,
ma coi piedi piantati per terra, guardando la vita con aria distratta,
senza entrare nel campo magnetico della felicità,
felicità che sappiamo soltanto guardare, aspettare, cercare già fatta,
quasi fosse anagramma perfetto di facilità,
barando su un’ unica lettera…

Conoscevo quell’ uomo e per questo racconto di lui,
è sparito da allora e nessuno ha scoperto dov’è,
ma un dubbio, un sospetto od un sogno io almeno ce l’ ho:
provate a passare in una sera d’ estate vicino ai grattacieli di periferia,
provate a sentire, captare, trasmettere e poi raccontare qualcosa:
se allora sentite una musica son loro che ballano in bilico sulla città…

Chaque soir tendrement j’entends chanter sous ma fenêtre
Chaque soir un amant revient vers moi pour m’émouvoir

Si, si, si, ce n’est qu’une sérénade
Si, si, si, sérénade sans espoir

Dans le noir je l’entends chanter pour moi de tout son être
Mais hélas, dans mon cœur et dans ma maison il fait noir

Si, si, si, ce n’est qu’une sérénade
Si, si, si, sérénade sans espoir

Il a cru qu’autrefois je l’aimais, il veux le croire encore
Mais mon cœur s’est fermé à jamais c’est en vain qu’il m’implore
Chaque soir tristement il vient chanter sous ma fenêtre
Chaque soir il s’en va sans m’attendrir et sans me voir

Si, si, si, ce n’est qu’une sérénade
Si, si, si, sérénade sans espoir

Ah ah ah ah …….

Ja fa gairebé dos anys que ens va deixar Carey Bell Harrington, qui havia de ser saxofonista i “per la gràcia de la pobresa” -com ha de ser en el mon del blues !- va esdevenir un monstre de l’harmònica, revolucionant el so distorsionat amb l’ajut del micro. Després de sobreviure tocant pels carrers va entrar en contacte amb els grans, i va esdevenir ell mateix un gran del blues, justament pel mèrit de arrossegar-se del de baix fins les alçades. La seva grandesa mai no morirà! (a més que la seva llavor roman dins el blues en la persona de Lurrie Bell).

Un’oca che guazza nel fango,
un cane che abbaia a comando,
la pioggia che cade e non cade
le nebbie striscianti che svelano e velano strade…

Profilo degli alberi secchi,
spezzarsi scrosciante di stecchi,
sul monte, ogni tanto, gli spari
e cadono urlando di morte gli animali ignari…

L’autunno ti fa sonnolento,
la luce del giorno è un momento
che irrompe e veloce è svanita:
metafora lucida di quello che è la nostra vita…

L’autunno che sfuma i contorni
consuma in un giorno più giorni,
ti sembra sia un gioco indolente,
ma rapido brucia giornate che appaiono lente…

Odori di fumo e foschia,
fanghiglia di periferia,
distese di foglia marcita
che cade in silenzio lasciando per sempre la vita…

Rinchiudersi in casa a aspettare
qualcuno o qualcosa da fare,
qualcosa che mai si farà,
qualcuno che sai non esiste e che non suonerà…

Rinchiudersi in casa a contare
le ore che fai scivolare
pensando confuso al mistero
dei tanti “io sarò” diventati per dempre “io ero”…

Rinchiudersi in casa a guardare
un libro, una foto, un giornale
e ignorando quel rodere sordo
che cambia “io faccio” e lo fa diventare “io ricordo”…

La notte è di colpo calata,
c’è un’oscurità perforata
da un’auto che passa veloce
lasciando soltanto al silenzio la buia sua voce…

Rumore che appare e scompare,
immagine crepuscolare
del correre tuo senza scopo,
del tempo che gioca con te come il gatto col topo…

Le storie credute importanti
si sbriciolano in pochi istanti:
figure e impressioni passate
si fanno lontane e lontana così è la tua estate…

E vesti la notte incombente
lasciando vagare la mente
al niente temuto e aspettato
sapendo che questo è il tuo autunno…
che adesso è arrivato…

Mon cœur est un violon
Sur lequel ton archer joue
Et qui vibre tout du long
Appuyé contre ta joue
Tantôt l’air est vif est gai
Comme un refrain de folie
Tantôt le son fatigué
Traîne avec mélancolie

Dans la nuit qui s’achève
Mon cœur est plein de toi
La musique est un rêve
Qui vibre sous tes doigts
Sous tes doigts la caresse
Rend mon désir si fort
Qu’il va jusqu’à l’ivresse
Et meurt à la fin de l’accord

La la la la ….

Tantôt l’air est vif est gai
Comme un refrain de folie
Tantôt le son fatigué
Traîne avec mélancolie
Et vibre à l’unisson
Mon cœur est un violon

Aquesta texana, Lou Ann Barton, no solament porta el blues a les venes sinó que va forjar-lo al mateix entorn dels germans Vaughan i això ja és un curriculum marcat amb foc. La seva presència agressiva i la potència de la seva veu només fan que confirmar-ho per motl que passin els anys.

Ce soir le vent qui frappe à ma porte
Me parle des amours mortes
Devant le feu qui s’ éteint
Ce soir c’est une chanson d’ automne
Dans la maison qui frissonne
Et je pense aux jours lointains
Que reste-t-il de nos amours
Que reste-t-il de ces beaux jours
Une photo, vieille photo
De ma jeunesse
Que reste-t-il des billets doux
Des mois d’ avril, des rendez-vous
Un souvenir qui me poursuit
Sans cesse
Bonheur fané, cheveux au vent
Baisers volés, rêves mouvants
Que reste-t-il de tout cela
Dites-le-moi
Un petit village, un vieux clocher
Un paysage si bien caché
Et dans un nuage le cher visage
De mon passé
Les mots les mots tendres qu’on murmure
Les caresses les plus pures
Les serments au fond des bois
Les fleurs qu’on retrouve dans un livre
Dont le parfum vous enivre
Se sont envolés pourquoi?

La ragazza dietro al banco mescolava birra chiara e Seven-up,
e il sorriso da fossette e denti era da pubblicità,
come i visi alle pareti di quel piccolo autogrill,
mentre i sogni miei segreti li rombavano via i TIR…

Bella, d’ una sua bellezza acerba, bionda senza averne l’ aria,
quasi triste, come i fiori e l’ erba di scarpata ferroviaria,
il silenzio era scalfito solo dalle mie chimere
che tracciavo con un dito dentro ai cerchi del bicchiere…

Basso il sole all’ orizzonte colorava la vetrina
e stampava lampi e impronte sulla pompa da benzina,
lei specchiò alla soda-fountain quel suo viso da bambina
ed io…. sentivo un’ infelicità vicina…

Vergognandomi, ma solo un poco appena, misi un disco nel juke-box
per sentirmi quasi in una scena di un film vecchio della Fox,
ma per non gettarle in faccia qualche inutile cliché
picchiettavo un indù in latta di una scatola di té…

Ma nel gioco avrei dovuto dirle: “Senti, senti io ti vorrei parlare…”,
poi prendendo la sua mano sopra al banco: “Non so come cominciare:
non la vedi, non la tocchi oggi la malinconia?
Non lasciamo che trabocchi: vieni, andiamo, andiamo via.”

Terminò in un cigolio il mio disco d’ atmosfera,
si sentì uno sgocciolio in quell’ aria al neon e pesa,
sovrastò l’ acciottolio quella mia frase sospesa,
“ed io… “, ma poi arrivò una coppia di sorpresa…

E in un attimo, ma come accade spesso, cambiò il volto d’ ogni cosa,
cancellarono di colpo ogni riflesso le tendine in nylon rosa,
mi chiamò la strada bianca, “Quant’è?” chiesi, e la pagai,
le lasciai un nickel di mancia, presi il resto e me ne andai…

Es injust que un artista com Robert Hicks, mestre de la guitarra de 12 cordes i una de les més grans promeses del blues, hagués de morir després de només un parell d’anys de carrera.
…o potser les injustícies són consubstancials del bues…!

Le Chaland qui Passe
Sung by Lys Gauty

(Lys Gauty version)

La nuit s’est faite, la berge
S’estompe et se perd…
Un bal musette, une auberge
Ouvrent leurs yeux pers.
Le chaland glisse sans trêve
Sur l’eau de satin,
Où s’en va-t-il ?… Vers quel rêve…
Vers quel incertain
Du destin ?…

REFRAIN

Ne pensons à rien… le courant
Fait de nous toujours des errants;
Sur mon chaland, sautant d’un quai,
L’amour peut-être s’est embarqué…
*Aimons-nous ce soir sans songer
*A ce que demain peut changer,
*Au fil de l’eau point de serments:
Ce n’est que sur terre qu’on ment!

Ta bouche est triste et je pense
A ces fruits mûris
Loin du soleil qui dispense
Leurs chauds coloris,
Mais sous ma lèvre enfiévrée
Par l’onde et le vent,
Je veux la voir empourprée
Comme au jour levant
Les auvents…

To REFRAIN…

Futurs Mítics i Universos Paral·lels

Abans de la perestroica encara eren possibles les preses dels palaus d’hivern i les guerrilles a l’estil Sierra Maestra. Hi havia mites futuribles perquè seguien la lògica del moment:

—————-

Extret del discurs reproduit a la revista Lluita, número 136, pagina 6.

(…)
I ara permeteu-me llegir la pàgina núm. 498 de
la Historia de Catalunya resumida.

“…A les nou del matí, la Radio Nacional de Espana va
anunciar la proclamació de la República Nacional de
Catalunya que s’havia efectuat la nit del 25 de gener de
l’any 2014, a Barcelona, Castelló, Palma, Fraga, Gandia i
Girona. Feia més de tres setmanes que Catalunya es trobava
en vaga general, la majoria de les comarques ja escapaven
al poder espanyol, les forces de policia i de l’exercit havien
estat concentrades especialment a Barcelona, Lleida, Valencia
i Alacant. La insurrecció guanyava una a una les poblacions
de Catalunya.
Des del primer de gener, la població havia anat destituint
totes les autoritats col.laboradores i a tot arreu eren substituides
per membres del Front Patriotic. Terra Lliure feia front en certes
ciutats a les tropes de policia i funcionaris espanyols que
refusaven d’acomplir els acords signats amb Espanya. El dia 24
de gener, el Rei Felip VI d’Espanya havia donat l’ordre
d’evacuar Barcelona.
Milions de catalans varen reunir-se als carrers, les ciutats eren
plenes de gom a gom per escoltar la proclama que a les vuit del
vespre del 25 de gener de l’any 2014, el Govern Provisional
Republica va efectuar: La República Nacional de Catalunya
naixia. Catalunya era per fi lliure.
El primer decret era immediatament signat: Terra Lliure
esdevenia l’Exercit Nacional del Poble de Catalunya. El dia 27,
l’exercit espanyol va evacuar Lleida i Alacant.
Només a Valencia les tropes espanyoles refusaven d’acomplir
les ordres rebudes des de Madrid.
El seu capita general, basant-se en la gran concentració de
funcionaris i col.laboradors que s’havien aplegat a Valencia
fugint de les comarques, volia resistir.
El 29 de gener les tropes catalanes després de dos dies de
combat vencien els espanyols, l’estelada onejava a la Torre dels
Serrans i al Miquelet. La unitat nacional al sud de l’Albera
quedava restablerta.
El 30 de gener, el Govern de Catalunya feia saber al món
sencer que mai no renunciaria als territoris ancestrals de la
Catalunya del Nord.
El 31 de gener, el Govern andorra es dissolia i Andorra
s’incorporava a Catalunya.

…Cavallers que no teniu més bandera que la terra, terra guanyada pel poble amb suor, i que li fou arrabassada en dura guerra. Cavallers que aneu cercant els camins de la justícia, algun dia es venjarà la sang dels caiguts en lluita. Eixe dia callaran les boques de la mentida, eixe dia tindran por els que ens amarguen la vida. Aleshores cantarem tot junts, companys, la cançó d’un poble nou al que han fet callar tants anys…

>

Fra i fiori tropicali fra grida di dolcezza
la lenta, lieve brezza scivolava.
E piano poi portava fischiando fra la rete
l’odore delle sete e della spezia.

Leone di Venezia Leone di San Marco
l’arma cristiana è al varco dell’Oriente:
ai porti di ponente il mare ti ha portato
i carichi di avorio e di broccato.

Le vesti dei mercanti trasudano di ori
tesori immani portano le stive
si affacciano alle rive le colorate vele
fragranti di garofano e di pepe.

Trasudano le schiene schiantate dal lavoro
son per la terra mirra, l’oro e l’incenso.
Sembra che sia nel vento, su fra la palma somma
il grido del sudore e della gomma.

E l’asia par che dorma, ma sta sospesa in aria
l’immensa millenaria sua cultura:
i bianchi e la natura non possono schiacciare
i Buddha, i Chela, gli uomini ed il mare.

Leone di San Marco, leone del profeta
ad est di Creta corre il tuo vangelo;
si staglia contro il cielo il tuo simbolo strano
la spada e non il libro hai nella mano.

Terra di meraviglie, terra di grazie e mali
di mitici animali da bestiario
s’arriva dai santuari, fin sopra all’alta plancia
il fumo della gangia e dell’incenso.

E quel profumo intenso è rotta di gabbiani
segno di vani simboli divini.
E gli uccelli marini additano col volo
la strada del Catai per Marco Polo.