FANTASSIN MANEL. Aquest parell de jorns passats he estat ensenyant la Capital catalana a uns bons amics occitans, arpitans i bretons. Després de moltes hores intensives de conversa m’he sentit content d’haver-los fet entendre el nostre procés d’alliberament des del punt de vista que més els ha costat sempre. La diferència fonamental que sovint havíem percebut entre nosaltres, polítics barcelonins, per una banda, i ells (i per extensió, els catalans de nord), era la qüestió material: a ells sempre els ha costat molt anar més enllà dels sentiments. En canvi, nosaltres potser no posem tant d’èmfasi en les banderes i les declaracions d’orgull patriòtic, com es fa sovint a Perpinyà (per exemple), però anem decidits a la conquesta del poder, és a dir, d’un Estat propi.

 

Estic content perquè després de quatre hores d’arguments (en francès)  sobre la necessitat de ser un Estat de la Unió Europea (entre altres raons per a no tallar l’espai de civilització cataloccitana) al final he vist que m’han comprès. La única cosa que no he aconseguit fer-los entendre és la necessitat de l’idioma propi, perquè per a ells n’hi hauria prou amb el sentiment de pertànyer al mon cèltic (en el cas bretó), o usant folklòricament l’occità i l’arpità. Però aquests amics meus tampoc no són pas dirigents polítics sinó solament gent del carrer, és a dir, la clientela necessària dels futurs moviments d’alliberament nacional als seus països.

 

Però m’ha frustrat la part del comiat, perquè abans de deixar Barcelona volien veure els monuments als grans herois històrics que jo els havia explicat amb tanta passió.  He pogut percebre la decepció als seus rostres. Potser no tant a la flama del Fossar, però sí a la plaça del General Moragues,  davant del monument a Macià i especialment de l’estàtua de Pau Claris. Per postres al darrere d’aquesta hi havia un paio lluint una bandera espanyola al braç. El comentari dels meus amics s’ha referit primer a aquest, en relació als seu aspecte relaxat (“…se’l veu content, no sembla que tingui cap por de lluir pel carrer la vostra bandera opressora…”), i després a l’estàtua (“…als catalans us sembla prou digna per a un personatge del seu pes històric i patriòtic…?”). Els he respost que faria pública la pregunta, en relació a tots els monuments nacionals que tenim a la nostra Capital, en un escrit del Diari Gran del Sobiranisme. Ara ho estic fent, ja em direu què en penseu!

Comments

2 Responses to “Què hauríem de fer amb els nostres monuments?”

1. vallfosca escrigué:

   abril 13, 2012 a les 9:39 am

   Manel.
   En general el desconeixement de la Història, i especialment de la nostra, és un fet punyent i objectiu. Per a posar-te un exemple. Quan es creu i es diu “els bretons senten la seva pertinença (com els gal·lecs) al món cèltic” és una enorme, colossal, perversió de la realitat, és a dir de la Història.

   Els gal·lecs, com els bretons, eren on son avui, molts segles abans de l’arribada del keltois. Els primers eren ibers de pagès i el keltois eren aris, de règim oligàrquic tribal, nòmades itinerants.
   Va estar en Renfrew, historiador ari, qui va confegir la mentida representada en la postal on s’hi veu “un celta tocant un arpa al costat d’un megàlit”.

   En aquestes circumstàncies les “estàtues” només serveixen per a retre veneració cega a la ignorància.

   Cordialment

   Respon
2. Ramon escrigué:

   abril 13, 2012 a les 9:03 pm

   fa uns anys, al voltants del 1985, em varen obligar a fer la mili a Càdis. Vaig tenir sort i vaig estar en un cuartel molt petit i tots erem força ben avinguts. Però una cosa em va enlluernar d’aquells andalusos que vaig conèixer a l’altra banda de la península: el sentiment patriòtic andalús. De quina manera se sentien andalusos i orgullosos de ser-ho! En aquells moments vaig quedar desconcertat, ja que creia que se sentirien espanyols per sobre de tot. Però no, se sentien andalusos!
   Jo sempre he pensat: si els catalns tinguessin un sentiment de catalanitat tan fort com els andalusos vers el seu territori, ja seriem independents.
   Per cert, els monuments, només són això: monuments, un record del passat. I, no per tenir-los més grans o importants, el país actual és més gran o important.

   Respon

Nou article al Diari Gran del Sobiranisme:

 

http://diarigran.cat/?p=7146

VISCA CONVERGÈNCIA SOBIRANISTA !!!!

FILED UNDER DESTACAT, POLÍTICA · TAGGED WITH CDC, CIU, CONGRÉS, MAS, ORIOL PUJOL, REUS, SISTÈMIC,SOBIRANISTA, VILA D’ABADAL

Comments

8 Responses to “Visca Convergència Sobiranista !!!!”

1. Fantassin Manel escrigué:

   abril 6, 2012 a les 1:13 pm

   Alguns comentaris ja me’ls han fet en privat, majoritàriament de les files de Solidaritat, criticant-me que defineixi sobiranista CiU quan no ho és i quan, a més, fa política espanyola.
   És veritat, però SI FESSIN L’ESFORÇ DE LLEGIR FINS EL FINAL TOT L’ARTICLE VEURIEN que ho dic només en referència a que: malgrat que els convergents continuïn pactant amb l’enemic i facin política espanyola, la “definició” que els va sortir del congrés de Reus pot afavorir-nos, trencant la “frontera mental” del seu electorat (la por a la independència que tenien fins ara els milions de catalans que votaven CiU).

   Respon
2. David escrigué:

   abril 6, 2012 a les 3:52 pm

   Ets politòleg? Jo crec que no, i t’estàs ficant en la seva feina per que no en tens ni idea!

   Respon
   • Fantassin Manel escrigué:

     abril 6, 2012 a les 7:26 pm

     Se me’n fot. A més em cauen malament els politòlegs i de pas tota la resta d’intel·lectuals. La meva és habitualment la percepció de gent treballadora (habitualment dedicada a altres problemes més pròxims i matarials) des de la tertúlia del bar a l’hora de dinar. I de tant en tant, com ara, també les meves elocubracions al respecte, que tenen la gràcia ludopàtica d’engrescar-me després a comprovar si l’he encertada o no. N’hi ha de tot, de vegades l’erro i de vegades l’encerto, però en aquesta temàtica en concret ja li he vaig agrafant la mesura.

     Respon
3. Frank escrigué:

   abril 6, 2012 a les 10:11 pm

   Molt bé, Frank

   Respon
4. Frank escrigué:

   abril 6, 2012 a les 10:20 pm

   Vull dir molt bé, Manel!

   Respon
5. Pau V. escrigué:

   abril 8, 2012 a les 2:59 pm

   Doncs a mi Manel, m’interessen les opinions dels politólegs i de tot Déu… No estic molt d’acord amb el que dius, però si que hi ha una cosa en la que et dono la raó i que pot ser positiu… I és que com els seguidors de CiU s’ho creuen tot, els hi pot anar calant la idea d’arribar a ser un estat. Llàstima que tal com ho planteja en Mas, i la seva Mas-sachusets, passaríem de nació sense estat a estat sense nació. I la interpretació no és meva, però la comparteixo al cent per cent.

   Una abraçada a tots, en especial al Manel.

   Respon
   • Fantassin Manel escrigué:

     abril 9, 2012 a les 12:54 am

     A mi m’interessen totes les opinions però no em cauen bé les persones que viuen d’opinar. No dic que no siguin respectables però no m’agraden perquè viuen d’això. Jo vinc d’un entorn treballador on l’opinió deriva de l’experiència vital i l’anàlisi dels propis interessos, i es produeix després de la jornada laboral (o a l’hora d’esmorçar), que és quan llegim aquestes opions als diaris i normalment no hi estem d’acord (tot i com som nosaltres de diversos). Si la majoria d’opions generen en grup divers de treballadores un 99% de desacord, per què collons aquesta gent pot viure de formular-les?

     Pel que fa a CiU em cal unir la meva visió comunista del mon amb el sentit comú, i des d’aquí veig evident que per molt independentistes que siguem els que sempre ens estem mirant el melic convençuts que la secessió es produirà d’aquí a dos anys, la realitat és que no en tenim prou amb allò que ens diuen les enquestes de com respondien els electors convergents a una pregunta determinada. Això és perquè la massa convergent no es defineix independentista seguint la les consignes del partit (el vot convergent és molt fidel i la majoria dels que jo conec acaten la definició “nacionalista” i tenen clar que no són independentistes). Per aquests electors convergents a partir d’ara la consigna de l’Estat Propi suposarà un canvi en la seva cosmovisió perquè ja no n’hi ha prou amb el sentiment i amb l’autonomia sinó que ara l’objectiu és un altre i és precís.
     Això no treu, com he dit, que CiU faci una política tan espanyolista com vulgui, però com he dit, la política espanyolista és tàctica (i ERC també ho sap fer, tàctica errònia i tràgica). La diferència era que en el cas dels republicans la militància pot després evocar els objectius del partit per acusar la direcció de no haver estat conseqüents i pot canviar la direcció. A partir d’ara això també podria passar amb CiU.

     Respon
6. Andreu escrigué:

   abril 8, 2012 a les 9:02 pm

   Manel, coincideixo en algunes coses amb tu, Sobretot, també a mí, se m’en foten els qui es diuen politòlegs, entre altres coses perrquè no hi ha cap ciència ni cap facultat de Politologia, la qual cosa comporta que els qui s’atribueixen una condició professionnal inexistent, ja es defineixen amb els fets: mentiders falsaris, i enredadors professionals.. Ja sé que algunes persones i fins i tot hi ha un col.legi professional, equiparen als llicennciats en ciències polítics al terme politòleg. Però per molt que la mona es vesteixi de seda, roman mona,
   El DIEC, l’unic diccionari normatiu no ho recull. (politòleg, -òloga:no recollit al DIEC no recollit al DIEC)
   Per cert, conec a diveros i diverses llicenciades en C.Politiques pero no en conec cap, de politoleg.

   Respon

(…)  FANTASSIN MANEL. La meitat de la població  mundial viu per sota del llindar de la pobresa i la meitat d’aquests  en situació de misèria severa. Vint-i-cinc mil (25.000) persones, la majoria   nens, moren de gana al dia, cent seixanta milions de nens amb malnutrició greu. Cent milions de persones dormen al carrer. Prop de mil milions  no beuen aigua potable. Aquí a Europa la pobresa afecta 80 milions de persones (disset milions de nens), dos milions de les quals són catalanes (de Salses a Guardamar…) que, mentre veuen afectada la seva vida i marcat el seu esdevenidor, contemplen com els suposats nacionalistes,  que ara sembla que estan d’excedència nacional i sols exerceixen de dreta espanyola, permeten prop de vuitanta mil desnonaments en cinc anys i prop de tres mil milions d’euros en retallades socials (…)

(…)Fixeu-vos com 3800 km ferroviaris d’alta velocitat (Alemanya en té 1400) amb un cost de manteniment de 33000 € per km/any -trens a part-  sols podrien arribar a ser rendibles en el tram Barcelona-Madrid.  Quan després toca estalviar, tot això ja és estructura feta que caldrà mantenir tant sí com sí. En canvi, el catalans, que ja gastaven poc, s’afanyen a gastar encara menys a base de precaritzar la situació econòmica i sanitària dels seus conciutadans (encara que veig que això no impedeix el malbaratament en “vermuts institucionals”, en “anuncis de Nadal” i en alts càrrecs!). Però hi ha més víctimes importants: se senten rumors preocupants que parlen de buidar de contingut polític les delegacions internacionals, i ja han posat els “mitjans de comunicació nacionalitzadors” al punt de mira. Així doncs, mentre Espanya es vertebra nosaltres ens descohesionem socialment i política.(…)

.
.
.
Grans mercès! Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!
.
Fantassin Manel
.
(Gothalonia)

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme: